El geni maligne... o el científic boig

Aquesta concepció del ‘geni maligne’ tingué una continuïtat al segle passat en l’anomenada ‘hipòtesi del cervell en una cubeta’ [‘brain in a vat’] proposada per Jonathan Dancy i Hilary Putnam (aquest darrer la presentà al seu RAÓ, VERITAT I HISTÒRIA, del 1981). Imaginem-nos que sóc un individu a qui un científic boig ha extret el cervell.

El meu cervell és instal·lat en una cubeta especial amb nutrients que permeten mantenir-lo amb vida i les neurones estan connectades amb cables a un supercomputador, que treballa amb un programa segons el qual es genera en la meva ment la il·lusió que la teva vida transcorre normalment, malgrat que la teva falsa percepció sensorial és el resultat d’una il·lusió produïda pels impulsos elèctrics que arriben al teu cervell. 
La pregunta és: ¿tenim alguna forma de comprovar que no som uns cervells posats en una cubeta per un científic boig?, ¿tenim alguna manera d’estar segurs que no som un cervell que processa una realitat virtual que ens ha estat induïda per un superordinador? En definitiva, cap persona no pot estar segura que de no ser un cervell en una cubeta.

Aquesta és la tesi de la pel·lícula MATRIX (1999) quan Morpheus pregunta a Nemo:

‘Què és el real? ¿Com defineixes el real? Si estàs parlant del que pots sentir, del que pots flairar, del que pots gustar i veure, llavors el real són tan sols senyals elèctriques interpretades pel teu cervell’.